Casa natal de Rafel Casanova. Moià

11 de Sembre. Ofrena floral davant el monument a Rafel Casanova. Moià.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

 

A nivell dels regnes hispànics en un principi Felip d’Anjou fou ben rebut, fins i tot jurà les constitucions catalanes i convocà Corts, cosa que no havien fet els seus predecessors en més de cent anys. A mesura però que passava el temps, a Catalunya especialment, va anar creixent un sentiment de rebuig contra el nou monarca i les actituds uniformadores i absolutistes del seu govern, que xocaven frontalment amb les institucions catalanes i les formes tradicionals de governació del país. A aquest sentiment s’hi afegí una francofòbia latent, donat que les periòdiques invasions franceses a Catalunya s’havien anat succeint en els darrers cent anys i la mutilació del Principat a causa del Tractat dels Pirineus de 1659 era encara molt recent. A aquestes causes cal afegir-hi el naixement d’una nova elit formada per comerciants i burgesos que s’emmirallaven en les fórmules econòmiques holandeses i angleses i que veien les seves aspiracions de modernització i regeneració tallades a causa de les formes absolutistes importades de França.

 

En aquesta tessitura cal veure la Guerra de Successió com un gran conflicte mundial (es lluità en major o menor grau arreu del món) en el que es dirimia quelcom més que la successió espanyola. A nivell dels regnes hispànics una guerra entre dos concepcions de govern: Castella, més propera per tradició a formes absolutes de poder i la Corona d’Aragó amb concepcions més federals. Cal fer esment encara d’un tercer nivell del conflicte: la guerra, a Catalunya, en alguns moments pren tints de guerra civil ja que ambdós bàndols hi tenen fervents partidaris.

 

Catalunya pren partit en la guerra el 1705. El desencadenant és la signatura entre representants dels “vigatans” i un representant d’Anglaterra de l’anomenat Pacte de Gènova. Aquest acord possibilita, amb recursos britànics, l’aixecament del país en favor de l’Arxiduc, el desembarcament de forces aliades en territori català i la presa de Barcelona pels austriacistes establint així un cap de pont important dins mateix d’Espanya.

 

El 22 d’octubre de 1705 el futur Carles III desembarca a Barcelona, acompanyat de tropes aliades, Barcelona es rendeix i el nou Rei hi estableix la seva Cort en espera de penetrar a Castella i poder establir-se a Madrid. El nou sobirà convocà noves Corts en les que va ratificar bona part de les concessions fetes per les convocades per Felip V afegint-n’hi de noves a fi de guanyar-se el favor del país.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ 1 de novembre de 1700 moria sense successió el darrer dels Àustries espanyols: Carles II. La seva manifesta incapacitat havia obert, ja des d’abans de la seva mort, el debat entre les potències europees sobre qui hauria de regir el tron hispànic. Tot i que aleshores la monarquia hispànica es trobava en un moment de total decadència, el control  de les colònies espanyoles a Amèrica i els seus immensos recursos era cobejat o recel·lat per les potències europees. En el seu darrer testament, Carles II designà hereu a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, aleshores al cim del seu poder. Anglaterra, enemiga tradicional de França, no podia permetre, ni tant sols la possibilitat, de que en algun moment els atzars reunissin les corones espanyola i francesa sota un mateix rei. En qualsevol cas, una decisiva influència francesa en els assumptes espanyols podia comprometre els interessos, polítics i econòmics, anglesos a l’Europa continental o a les colònies. La gran Aliança de la Haia, promoguda essencialment per anglesos, holandesos i austríacs preconitzà un nou candidat: L’Arxiduc Carles d’Austria, fill segon de l’Emperador Leopold.

Carles II

L’Arxiduc Carles

Felip d’Anjou

Les campanyes militars empreses per Carles III varen obtenir en un primer moment resultats però aviat es va poder veure que la seva capacitat quedava fortament limitada: les forces aliades lluitaven en molts casos descoordinadament, fidels als seus propis interessos i els recursos, proveïts bàsicament per Anglaterra, arribaven amb escassetat i gasiveria.

 

Tot i aconseguir entrar a Madrid, els aliats no varen aconseguir mantenir-s’hi i en la retirada varen ser derrotats a Almansa (25 d’abril de 1707). El posterior avanç dels borbònics va propiciar la conquesta dels regnes de València i Aragó, la posterior repressió i l’abolició dels seus furs mitjançant els decrets de Nova Planta. Per primera vegada també les forces filipistes penetraven i es consolidaven en amplis territoris dins de Catalunya.

 

 

Batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707)

Després que, arran de la mort del seu germà Josep I, el 1711, esdevingués emperador, Carles d'Àustria va desentendre’s dels regnes hispànics i es retirà cap a l'Imperi, i, per altra banda, les potències aliades van començar a considerar més convenient reconèixer Felip de Borbó com a rei d'Espanya. Així, es va arribar a la signatura del Tractat d'Utrecht (1713), en les discussions del qual no es van tenir en compte les peticions dels diplomàtics catalans de garantia de la continuïtat dels furs i institucions de Catalunya.

 

El 7 de juliol de 1713, representants de Felip V convidaren la ciutat de Barcelona a rendir-se; dos dies després, la Junta de Braços va decidir resistir com a única manera d'intentar salvar el sistema institucional català.

 

La darrera fase de la guerra, ja considerada pels antics aliats com un afer intern de la monarquia espanyola se centra en el setge de Barcelona. El Conveni d’Hospitalet preveia l’evacuació de totes les forces aliades de territori català i l’entrega de totes les places en poder dels aliats als borbònics. Aquest fet va permetre la gairebé total ocupació del territori català llevat de Cardona i algunes fortaleses secundàries. Després d’un període de taules, degut a l’ineptitud del Duc de Pòpuli el setge de Barcelona entrà en la seva fase definitiva amb l’arribada del Duc de Berwick amb un nombrós cos expedicionari francès. El nou comandant emprengué un setge en formes i si bé l’avanç fou lent, l’aclaparadora superioritat dels assetjadors aviat es feu palesa. En el front exterior les forces del Marqués de Poal amb guarnició a Cardona intentaren mantenir encesa la flama de la lluita i si be aconseguiren distreure importants contingents del cordó de setge, no obtingueren cap resultat decisiu.

 

 

 

Berwick conscient també de les pèrdues que li ocasionaria continuar la lluita s’avingué a negociar. Tot i tenir instruccions de Felip V de no admetre cap mena de negociació va atorgar una capitulació de mínims, que únicament va garantir amb la seva paraula. Barcelona s’havia rendit i una setmana després, complint les condicions de la capitulació, es va entregar a les noves autoritats el castell de Cardona.

 

La derrota catalana va significar l’abolició de totes les institucions de govern  i en la pràctica la desaparició de Catalunya com a nació sobirana. El país, ja arruïnat per la guerra, va haver de patir l’espoli econòmic amb la implantació de nous impostos i un règim d’ocupació militar que es va allargar durant bona part del segle XVIII. Va representar també l’exili de moltes famílies que deixaren el país per fugir de la repressió, una repressió que patiren amb tota la intensitat els que per una causa o altra es quedaren. Com escrigué molts anys després l’historiador Salvador Sanpere i Miquel la derrota de 1714 va significar la fi de la nació catalana.

La situació a l’interior de Barcelona era cada vegada més delicada: les muralles es trobaven desfetes, mancaven els proveïments i la impossibilitat de rebre ajut, degut al reforçament del bloqueig naval i terrestre feien presagiar un desenllaç fatal. Amb tot, la proposta de rendició enviada per Berwick a les autoritats catalanes el 3 de setembre de 1714 fou rebutjada. La matinada de l’Onze de Setembre s’inicià l’atac definitiu. Després de vuit hores d’acarnissat combat el front es trobava relativament estable però els avanços en la penetració a la ciutat dels borbònics feien que aquesta s’hagués de considerar perduda. Conscients del fet, les autoritats catalanes, per evitar una carnisseria i la destrucció total de Barcelona a migdia de l’onze de setembre demanaren obrir negociacions per a la capitulació.

 

 

L’Onze de Setembre (segons un quadre d’Ignasi Estruch)

Una mica d’història ...

RAFEL CASANOVA i COMES va néixer a Moià pels volts de 1660. Era el cinquè d’onze germans fills d’una família benestant de propietaris rurals establerta a Moià des de mitjans del segle XV. Com a fadristern que era fou destinat a l’estudi, cursant dret a l’Estudi General de Barcelona, on posterior-ment s’instal·là per exercir l’advocacia. Va con-traure matrimoni el 1696 amb Maria Bosc i Barba, filla d’una casa benestant de Sant Boi de Llobregat, de la que va enviudar el 1704, quedant al seu càrrec quatre fills dels quals tres varen morir infants.

 

En començar la Guerra de Successió, Casanova es comprometé políticament en favor de la causa de l’Arxiduc. El 1706, a causa de la mort de Jacint Lloreda, fou elegit Conseller Tercer de la Ciutat de Barcelona. Després del seu cessament en el càrrec, tot i mantenir-se en un segon pla, continuà parti-cipant en els afers de govern. El 1707 li fou concedit el títol de Ciutadà Honrat i el 1708 formà part de la delegació del Consell de Cent que va anar a rebre la reina Elisabet Cristina al port de Mataró.

 

Participà en la Junta de Braços del 30 de juny de 1713 i fou elegit membre de la Junta Secreta de Guerra. El 30 de novembre de 1713 sortí designat Conseller en Cap càrrec que duia aparellat el grau de coronel de la famosa milícia ciutadana dels gremis o coronela. Assistí a tots els consells de guerra celebrats durant el seu comandament. Sotmesa la ciutat a un fort canoneig, ordenà que els consellers es reunissin sota les voltes del portal de Sant Antoni, des d'on dirigí políticament la resistència.

 

La desesperada situació de la plaça i els estralls de la fam impulsaren el mariscal duc de Berwick, generalíssim de les forces borbòniques, a imposar la rendició. En la reunió de la Junta de Guerra del 3 de setembre, Casanova i el general Villarroel havien suggerit l'acceptació d'un armistici de dotze dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d'esperar un comboi amb subministrament proce-dent de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l'atac final. El general Villarroel però, en desacord amb la opció de la resistència ultrancera, demanà ser rellevat del comandament militar de la plaça. L’atac  es produí la matinada de l'Onze de Setembre. Casanova, seguint les instruccions de Villarroel, que demanà recuperar el comandament,  s'adreçà al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l'escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar. Temorosos de la repressió filipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a Sant Boi, a la casa del seu difunt sogre.

 

Passada la guerra les seves propietats foren embargades i estigué durant uns anys vivint en l’anonimat fins que a partir de 1717 tornà a exercir la professió d’advocat de la que es retirà definitivament el 1737. Va morir a Sant Boi el 3 de març de 1743.

 

Durant tota la seva vida mantingué el contacte amb Moià i amb la seva família. Exercí com a avocat de la seva família i durant molts anys, abans i després de la guerra, com a advocat de la Comunitat de Preveres de Moià, de la que durant molts anys exercí com a administrador el seu germà Josep. Es coneix també la seva participació en diferents litigis en que hi havia relacionades famílies moianeses.

RAFEL CASANOVA I COMES

Monument a Rafel Casanova. Moià.